La Dignitat de Catalunya # The Dignity of Catalonia

DignantCatalanaLA DIGNITAT DE CATALUNYA

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
Aquest article editorial es publica conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt.
—————————————————————————————————————————————-

 

THE DIGNITY OF CATALONIA

After nearly three years of continuous deliberation and slow maneuvering tactics have damaged the cohesion have eroded its prestige, the Constitutional Court may be about to deliver verdict on the Statute of Catalonia, promulgated on 20 July 2006 by the head of state, King Juan Carlos, with the following headline: “Know, that the Parliament has approved the citizens of Catalonia have ratified in a referendum and I come to sanction the following organic law.” This is the first time since the democratic restoration in 1977 that the Supreme Court decides on a fundamental law ratified by the voters.

The expectation is high.

The expectation is high and the concern is not limited to the evidence that the Court has been pushed by events to act as a fourth House, faced with the Catalan Parliament, the Cortes Generales and the freely expressed will of citizens to the polls. Again, this is an unprecedented situation in a democracy. There are, however, more concern. Of the 12 judges comprising the court may issue only 10 ruling, since a (Perez Tremps) after a challenge is clearly aimed at changing maneuver thick harmonies of the debate, and another (Roberto García-Calvo) has died. Of the 10 judges eligible to vote, four remain in office after the expiry of its mandate, as a result of disagreement between the Government sordid opposition on the renewal of a newly defined entity by José Luis Rodríguez Zapatero as the ‘heart of democracy. “A heart valves with sealed, since only half of its members are now free from mishaps or extension. This is the court of appeal that is about to decide on the Statute of Catalonia. We respect the court -respect undoubtedly superior to that on several occasions this has shown itself- not to draw more reference to the causes of the delay of his sentence.

Advance or retreat

The definition of Catalonia as a nation to the preamble of the Statute, with the resulting emanation of national symbols (¿perhaps not recognized by the Constitution, in Article 2, consisting of a Spanish regions and nationalities?); The right and duty know the Catalan language, the articulation of the Judiciary in Catalonia, relations between the State and the Government are, among others, the most obvious points of friction in the debate, according to their versions, as a significant part of the court seems to be opting for uncompromising positions. Some people dream of back surgeries iron cut at its root the complexity Spanish. This could be, unfortunately, the touchstone of his sentence.
Let us not confuse the real dilemma is forward or backward; acceptance of the democratic maturity of a plural Spain, or its blockade. Not only are in play this or that article, the same dynamic is at stake constitutional spirit of 1977 that made possible the peaceful transition. There is cause for serious concern as it could be maturing a ploy to transform ruling on the statute in real institutional dead bolt lock. Castling contrary to the maximum virtue of the Constitution, it is but its openness and integration. The Constitutional Court therefore decided not only on the lawsuit brought by the Party against an organic law of the State (PP which is now re-approaching Catalan society with constructive attitudes and flattering speeches.)

The covenants require

The high court will decide on the real scale of the Spanish framework of coexistence, ie, on the most important legacy that the people who live and staged a change of regime in the late 70s transmitted to the younger generation, educated in freedom, fully inserted in the complex European supranationalism and confronted the challenges of a globalization that relativises stiffer seams of the old nation state. At stake are the agreements that have led to profound 30 years the most talented in the history of Spain. And at this point is essential to recall one of the guiding principles of our legal system, rooted in Roman: pacta sunt servanda. That pact enforces.
There is concern in Catalonia and throughout Spain you need to know. There is something more than concern. There is a growing tiredness to endure the irated gaze that Catalan identity continue to receive (institutions, economic structure, language and cultural tradition) as the manufacturing defect that prevents Spain dream to achieve an impossible uniformity. The Catalans pay their taxes (excluding charter privilege); contribute their efforts to transfer income to the poorest Span facing economic globalization without substantial benefits from the state capital; speak a language with more demographic value that several official languages in the European Union, a language which, instead of being loved, is often subjected to obsessive scrutiny by the official Spanish nationalism, and abide by the laws, of course, without sacrificing the its proven ability to hold civic peace. These days, the Catalans think, above all, about their dignity; that should be known.
We are on the eve of a very important decision. We hope the Constitutional to decide on the basis of the specific circumstances of the case which is on its hands-which is nothing but the demand for improvement of an old self-European people, remembering that there is no absolute justice, only justice of an specific case, the reason why the legal basis for excellence is prudence. We are returning to remind this: the statute is the result of a double political agreement submitted to referendum.

Catalan Solidarity

Let no one be confused, or misunderstood the inevitable contradictions of Catalonia today. May nobody fail to diagnose, which for many are the problems, contradictions and disaffections. We are not facing a weak society, prostrated or willing to assist impassive impairment of its dignity. We do not wish to imply a negative outcome and trust in the probity of the judges, but anyone who knows Catalonia doubt that the recognition of identity, self-improving, getting financing and just a qualitative leap in the management of infrastructure are and remain tenacious claims that raised a huge political and social support. When necessary, Catalan solidarity will again articulate a legitimate response from a responsible society.

This article is published in conjunction with publishing editions of newspapers Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre and El Punt.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s