Per què no m’estimes?

broken heartUna lectura en el temps ha evidenciat però que la discriminació i l’espoli no depenen del color del govern de Madrid, ni -com ho revela estudi rera estudi les dades del desequilibri- les exigències catalanes són infundades de cap manera. La incapacitat per parlar obertament d’anticatalanisme i de nacionalisme espanyol (popular) de dreta o nacionalisme espanyol (socialista) de centre-esquerra s’ha d’entendre dins el monopoli dialèctic i el sucursalisme provincià de l’unionisme.

El constant menyspreu socialista és tal que s’estén el convenciment (fundat) que la primera legislatura del govern Aznar, la del famós Pacte del Majèstic, va proporcionar més actius que no pas els cinc de Zapatero a la Moncloa.

La paradoxa és que tot plegat es produeix amb vint-i-cinc diputats del PSC a Madrid i un govern central en minoria! Quan el manual polític vigent diu que la clau per una entesa amb Espanya passa per governs en minoria a Madrid, o d’un mateix signe a banda i banda, s’esdevé el bloqueig institucional i financer més gran des del temps de la LOAPA. Algú haurà d’escriure i descriure algun dia sobre ‘Els 25‘, la pàgina més negra del col·laboracionisme en democràcia. I tot, insisteixo, a l’escenari que se’ns havia venut tradicionalment com a perfecte i ideal: La Espanya plural amb el PSOE governant a l’Estat i els seus amics del PSC a Catalunya.

El temps ha anat esbandint dubtes i responsabilitats. Negant la teoria pujolista de que no era el moment de plantejar reformes estatutàries, és de calaix que, en un país que pateix una reculada forçosa, per la crisi, i forçada, per la manca d’instruments efectius d’autogovern i el procés de recentralització de l’Estat, és urgent la relectura d’allò que avui en diem paradigma. La llosa que ens impedeix aixecar-nos i arrencar a córrer.

Avui molts d’aquells qui s’estimen romandre a Espanya es demanen encara per què els nostres veïns no ens estimen. Beneïts, i quan ho han fet? Sorprèn el seu grau de perplexitat. Les relacions entre Catalunya i Espanya des de fa centenars d’anys no han estat mai amistoses. El grau de respecte, sempre de dalt a baix, ha anat en paral·lel a la potència de les estructures de l’Estat Espanyol. Si el pactisme havia estat fins fa poc possible era com a efecte de la conscient feblesa espanyola. Ara, en canvi, es veuen capaços de liquidar el contenciós imposant la rendició incondicional de la part catalana. Els Països Catalans motor d’Espanya? Mataran la gallina dels ous d’or si cal perquè estan convençuts que la ponedora neo-imperial madrilenya oferirà ous de dos rovells.

A qualsevol bona relació de veïnatge, la incomprensió i un suportable grau d’hostilitat són la tònica general. El que ho fa sostenible és precisament que ningú no es dedica a decidir sobre el modus vivendi de l’altre. Un escenari impossible governi qui governi la Moncloa. Alguns l’anomenen dret a decidir, en tot cas parlaríem d’estats independents.

A la base de la nostrada escala del coneixement s’acumula un grapat de catalans amb prejudicis i esquemes rovellats, herència d’un país que ja no existeix. Un tap que impedeix la resta progressar en la desitjada ascensió. Estem atrapats sota la lleganya d’encegats que imploren amor i altres poc confessables fetitxismes. Romàntics que han estat trobant -en el sentit del segle XIIè- des de la transició les gestes de l’unionisme a una donzella bella, virginal i virtuosa, que ha resultat tenir bigoti, treballa a la Casa de Campo i s’anomena Alfredo. Com diu Tonino Carotoneme cago en el amor‘.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s